Els anys del postconcili, xarbotants d'idees noves i de vivències, d'exaltació després de molta contenció forçada, d'intuicions i de pressentiments, van ser, també, uns anys de contradiccions. Només un balanç fet des de la valoració positiva, però sense renúncia al sentit crític que và constituir, precisament, el nervi d'aquella etapa, pot garantir la perduració del seu missatge i evitar els efectes negatius de la llei del pèndul. Jo tinc la impressió que aquest balanç no s'ha fet prou ni amb la claredat que calia. La reducció, al meu entendre equivocada, del camp visual a només dues possibilitats, el continuïsme o la involució, ha tret visibilitat a l'altra del progrés no repetitiu. gran alternatiuva: la En parlar de postprogressisme, em refereixo al moment que es definí com a emblemàticament progressista. Però així com la postmodernitat no se situa contra el que és modern, sinó voldria anar més enllà del que va ser-ho en un moment determinat, també amb el mot «postprogressisme» propugno la voluntat de continuar progressant més enllà del progressisme d'una època.
Tapa tova, 254 pàg. en bon estat. Mediterranea, 1994.
